Prefereixo no fer

Projecte que es desenvolupa durant el curs 2014-2015 a l’Escola Massana.

2015

 

Prefereixo no fer és una obra que sorgeix davant l’esgotament físic i mental que ocasiona la rutina, i de la frustració que suposa el dia-a-dia. A partir del que és quotidià, rutinari, i sota una mirada crítica, l’obra planteja diferents possibilitats creatives els dies que em nego a anar a classe. Vol trencar així, la rutina d’anar a l’escola i tot el que suposa el fet d’anar-hi, és a dir, trencant les obligacions que tinc com a estudiant.

Tal com explica el filòsof koreà, B. Ch. Han a Societat del cansament, la fatiga, que ell qualifica com el “dolor provocat per l’autoexplotació”, esdevé inevitable. Però en lloc de representar una condició que ha de ser corregida, la fatiga pot representar una ocasió pel despertar de la consciencia. Aquest és el punt de partida pel procés emancipatori que planteja Dimecres al matí.

Si en l’àmbit de l’enginyeria la fatiga designa la disminució de la resistència dels materials sotmesos a un esforç repetit, en l’esfera de l’enginyeria social, la fatiga seria “la reivindicació esgotada del cos individual que reclama el dret al descans social” (R. Bathes). La hiperactivitat es transforma en “no fer”; proposa aquesta obra.

Prefereixo no fer és, doncs, un elogi de la fatiga. S’emparenta amb les apologies de la mandra, de la desaparició i de la inacció. Un “I would prefer not to” (Henry Melville, Bartleby l’escrivent).

L’escola o feina ocupa moltes hores de la nostra vida. El segrest del temps de treball ens ha conduït a una presó gestionada per nosaltres mateixos, on posar-se malalt és l’única forma que te el cos per protestar i dir que ja no pot més. Segons això, veig la nostra llar com el paradigma de la cel·la d’una presó on intentem descansar i recuperar-nos d’una feina rutinària que cal fer per que necessitem aprendre o guanyar un salari.

Martí Peran parla de la dictadura del present. Explica que la vida laboral (escolar) i sentimental (no-escolar) estan sotmeses a la flexibilitat per viure nomes el dia a dia, la rutina. Alhora, s’afegeix, segons ell, la política de la por, que inhibeix a l’individu de viure experiències desconegudes, amb les que podria escapar d’aquesta rutina. El resultat és que no ens podem imaginar altra vida que la que tenim.

Prefereixo no fer, parteix de la dictadura del present per intentar esmicolar-la. Tal com apunta Santiago Lopez Petit, tenim pocs recursos per fer-hi front, ja que el nostre dia a dia limita el nostre poc marge d’actuació.

Un altre reflexió important és la que planteja Marina Garcés quan parla sobre la Universitat, amb el concepte de desafiament. Tal com ella explica, només hi ha dues opcions: fugir o fer de la nostra extra-vagància un desafiament. La possibilitat de fugir davant la rutina és una opció inexistent per la majoria de la població. En Un marc poc esperançador, sembla que el nostre dia a dia és la nostra condemna i no hi ha res a fer.

No fer vol demostrar que encara hi ha alguna possibilitat de convertir aquest dia a dia en un desafiament constant. Es tracta d’una obra entre lúdica, irònica i crítica, que planteja gestos on, com expliquen Michael Hardt i Toni Negri, al cèlebre text “Commonwealth”, la carència té intrínseca la potencia; és a dir, que des d’allò més quotidià hi ha una oportunitat per transformar allò que ens esgota.

Així, Prefereixo no fer proposa una nova rutina a partir d’una certa flexibilitat; no davant d’inputs econòmics sinó creatius. I passa per elaborar modestos micro-relats que aporten noves mirades sobre el que és quotidià.

El projecte proposa petites esquerdes a la quotidianitat, que permeten escapar de la rutina-presó i que qüestionen la capacitat imaginativa del present.

La proposta de Prefereixo no fer és viva, neixen i desapareixen micro-projectes dins d’aquest. Si no fora així, el fet de trencar la rutina es transforma en una nova rutina.

En aquest projecte l’únic que roman, que persisteix, és el fet que vesteixo la samarreta “I would prefer not to”, dedicada a un dels referents del projecte. Quan em poso aquesta samarreta per principis “no faig”.

La proposta Prefereixo no fer es divideix en tres sèries que proposen maneres diferents de trencar la quotidianitat del meu dia a dia:

• Dimecres al matí: Decideixo compartir espai i temps amb persones i contextos molt diferents com per exemple un jove malalt de càncer o un jubilat.
• Arribar tard: Provoco un canvi d’itinerari, rutes diferents per anar al meu lloc de treball (escola Massana).
• No fer res: Decideixo dormir, descansar, quedar-me immòbil durant les hores de classe, dels dies que em sento més cansat.

Durant les sis sèries, l’únic que roman, que persisteix, és el fet que vesteixo la samarreta “I would prefer not to”, dedicada a un dels referents del projecte.

El projecte es formalitza amb una recopilació de fotografies 24×30 de totes les etapes del projecte. Cada imatge va acompanyada per una documentació descriptiva i un breu text que enforteix el caràcter narratiu de la imatge.